Sou a: Inici / Conèixer Tremp / Patrimoni / Conjunt Patrimonial d'Orrit

Conjunt Patrimonial d'Orrit

Sant Pere d'Orrit és l'església parroquial romànica del poble d'Orrit, pertanyent al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira.

És una església directament poc documentada al llarg de la història, però, en canvi, apareix esmentada en documents aliens a Orrit. La seva història està estretament lligada a la del castell, amb totes les disputes i litigis inclosos. Pertanyé inicialment a Alaó, però al voltant del 1100 el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, amb els seus germans Arnau i Bernat, la donaren a Santa Maria de Mur, on construïen el seu panteó familiar. També estigué relacionada, tot i que sembla que indirectament, amb la Comanda de Susterris.

És un edifici d'una nau coberta amb volta de canó semicircular, amb tres arcs torals al llarg de la nau. A llevant hi ha l'absis semicircular, unit a la nau per un arc prebiteral. Té arcuacions llombardes a la capçalera. A l'absis i a la façana oest hi ha dues finestres de doble esqueixada. A la façana de migdia hi ha un campanar de torre, de forma prismàtica i planta quadrada. Està format per tres nivells d'obertures. A la planta baixa té dues espitlleres mirant al sud; més amunt, dues finestres d'arc de mig punt i esqueixada recta, en part paredades actualment, i una única finestra com les anteriors, però més ampla, al tercer nivell.

La part baixa del cloquer, que s'obre a l'església, fou habilitada com a capella, i se'n construí una altra al costat nord més modernament, moment en què també es construí la sagristia, a l'angle sud-est, entre l'absis i el campanar, i el cor als peus de la nau, en l'escala d'accés al qual hi ha reaprofitat com a graó un bloc de marbre decorat amb una motllura.

Aquesta església presenta solucions constructives com les que es donen a Sant Vicenç de Cardona, com l'ús de contraforts que esdevenen elements decoratius. Tot plegat, és una obra de la plenitud del segle XI.

El Castell d'Orrit  era el castell medieval, d'època romànica, del poble d'Orrit, pertanyent al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. Les seves restes estan situades dalt de tot del turó que domina aquest poble, actualment abandonat.

Per la seva situació estratègica, en el marge esquerre de la Noguera Ribagorçana i just on comença, pel sud, el congost de Sopeira, o del Pas d'Escales, aquest castell fou molt important a l'alta edat mitjana i, en canvi, entrà en decadència a partir de l'any 1000, sobretot quan d'altres castells més grans i moderns, més adequats per a l'organització feudal es dreçaren en aquestes valls. El d'Orrit fou clarament substituït en la seva funció pel de Sapeira.

La menció més antiga d’Orrit data de 806-814 (monestir d’Alaó). A diferència de la resta de pobles de la Terreta, Orrit rep el nom de pagus el que demostra que formava part d’una demarcació més primitiva, un tipus d'organització territorial heretat de l'administració romana, i que pervisqué almenys fins a darreries del segle IX; segons els documents, vers el 871 aquest títol ja no té caràcter territorial ni polític, però el continuen utilitzant fins al 968, pel cap baix. D’aquest pagussorgiren els districtes castellans de Llastarri, Miralles, Soperia, Sapeira, etc.

Sovint es contraposa el pagus d'Orrit al terme de la Terreta, just al nord. És possible que Orrit fos una avançada de marca, fronterera, mentre que la Terreta ja era una zona interior, perfectament organitzada dins del comtat de Pallars.

El territori d'Orrit comprenia la seva vall i llocs de les valls més properes, i es pot establir una relació entre Orrit i els territoris d'influència eclesiàstica del monestir d'Alaó, molt proper, a l'altra banda de la Noguera Ribagorçana.

A partir del segle XI Orrit perd influència, i en comença la decadència. Al llarg de l'edat mitjana estigué en mans de branques de les principals famílies pallareses, però només s'ha trobat un personatge, Ramon Gerbert d'Orrit que utilitzés aquest cognom, l'any 1090. En els pactes matrimonials de Ramon V de Pallars Jussà amb el seu sogre Arnau Mir de Tost, vassall del Comte d'Urgell, que havia conquerit tota la Conca Dellà, es determinà que el castell d'Orrit, amb el seu terme i pertinences, quedés en mans de Valença, filla del segon i muller del primer.

Aquest castell, com el de Sapeira, havia estat sovint motiu de discòrdies entre els dos comtes pallaresos, fins que el 1072 Artau I de Pallars Sobirà definí Areny de Noguera i Orrit com a territoris de Ramon V de Pallars Jussà. Al segle XIII Orrit consta en poder dels Erill, com la major part de l'antic terme de Sapeira. Ja al XIV, Orrit passà per diverses mans, en qualitat de penyora reial, fins que després de pertànyer als Mur, es troba unit al territori de Talarn. Encara va anar passant per altres mans, però el 1632 el trobem encara dins del territori del Comtat d'Erill, títol que havia assolit en aquell moment l'antiga baronia d'aquest nom. Se sap, però, que al segle XV pertanyé directament a la corona.

El 1831, dins del Corregiment de Talarn, consta el castell i vall d'Orrit en mans de la família Garcia.

Del castell, en queda la base d'una torre quadrada i dos dipòsits excavats a la roca. La torre feia entre 4,1 m. i 4,75 m. de costat, amb murs fets amb carreus regulars i petits o d'altres de rectangulars més llargs, formant rengleres molt regulars i units amb morter de calç (habitualment disposats horitzontalment, llevat d'alguns que ho són de forma vertical). D'un dels angles arrenca cap a llevant una paret de 140 cm. de gruix, que devia correspondre a una sala. Tot aquest conjunt és datable ja al segle XI.

Els dipòsits excavats a la roca són, versemblantment, anteriors, i podrien pertànyer al castellot carolingi, que, en bona part, podia estar fet de fusta. Al costat dels dipòsits es veuen clarament forats i encaixos per a inserir-hi estructures de fusta.

Del Castell d’Orrit és el que ja es considera un dels primers texts on hi trobem la llengua catalana, el jurament feudal de Radulf Oriol al comte Ramon IV. El document diu:

Jurament feudal de Radulf Oriolf, castlà d’Areny i Orrit, al compte Ramon IV de Pallars Jussà, datat el 1030 –Liber Feudorum Maior, Reial Cancelleria, pergamí Ramon Borrell, 119- (Arxiu de la Corona d’Aragó):

Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”

Traduït al català actual:

Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.

Accions del document